La veu del crooner suec de nova generació Jay Jay Johanson va sorprendre, a mitjans dels noranta, explicant històries emocionals amb una base electrònica reposada. Les cançons plenes de racons i sorpreses, i les lletres, de gran sensibilitat, són alguns dels elements que van convertir “Whiskey” (Bmg/RCA Records Label, 1996), el seu primer àlbum, en un dels grans discos d’aquesta dècada.

Amb “Antenna” (BMG, 2002), el seu quart treball, tot i que mantenia, en certa mesura, un aire de crooner de la música electrònica, Johanson ja girava els ulls cap al pop de sintetitzadors més convencional. Temes com “On the radio” i “Automatic lover” mostraven cert gust per les pistes de ball dels vuitanta. En el seu últim disc, “The long term physical effects are not yet know” (EMI, 2007), Johanson s'allunya de les influències que van marcar “Antenna”, per retrobar-se amb el triphop malenconiós dels seus inicis.

Veure la posta de sol des del mirador Joan de Palau, acompanyada de l'atmosfera d'una de les veus més suggestives del panorama internacional, és una de les grans apostes d'aquesta edició del festival (a)phònica.

Jay-Jay Johansson, veu i teclat
Erik Jansson, teclat i guitarra
Magnus Frykberg, bateria i baix
Johan Skugge, electrònica

 

www.myspace.com/jayjayjohanson

 

Estanislau Verdet és l'alter ego de Pau Vallvé, un artista polifacètic que composa i enregistra les seves pròpies peces, grava música per anuncis de televisió, bandes sonores de pel·lícules o sèries, produeix altres artistes i, fins i tot, dissenya les seves portades.

“Un que de tan llest és tonto i un que de tan tonto és llest” (Música Global, 2006) és la suma de diversos temes, pensats inicialment com un pur divertiment, però que al final han acabat formant la carta de presentació d'Estanislau Verdet al gran públic. El pilar en el qual se sustenta el món d'aquest personatge és el “lletgisme”, un corrent filosòfic/estètic/artístic/humorístic basat en la ironia i en la crítica, que no dóna suficients claus, al principi, per saber que està fet expressament. És una espècie de passió pel que és lleig, ridícul o “cutre”, com a mitjà d'expressió que crea, d'entrada, vergonya aliena a qui no hi està familiaritzat.

Els Cantimplores Marramiau, un grup de set músics, ajuden Estanislau Verdet a posar en escena les cançons del disc, fent-ne unes versions humorísticofestives.

Pau Vallvé, veu i guitarra
Arnau Vallvé, bateria
Joan Vallvé, saxo, guitarra, veu, carilló i percussions
Bernat Castells, guitarra, veu, carilló i percussions
Pol Valls, teclats, percussió i veu
Enric Gómez, guitarra
Jordi Castells, percussions
Miquel Àngel Cordero, baix i contrabaix

www.estanislauverdet.com