Aquest any, el fil conductor del festival són les anècdotes i vivències al voltant de l'(a)phònica. Aquí us anirem desvelant les històries que s'amaguen rere les il·lustracions, recopilades entre el públic, l’organització, artistes i altres persones vinculades amb l’(a)phònica. Unes històries que, després de passar de boca a orella al llarg de dies, setmanes o anys, han acabat en mans de l'escriptor Miquel Aguirre, que s'ha ocupat de reescriure-les perquè en quedi constància. (Els textos poden contenir variacions respecte les històries originals).

01
El Batlle d’Aigües de Banyoles (figura encara més important que l’arcalde) fa temps que investiga un fet inusual que va tenir lloc abans d’un concert de l’(a)phònica. Es veu que un desaprensiu va engegar els aspersors del Club Natació Banyoles pocs minuts abans d’un concert d’un reconegut cantautor. El resultat de la performance va ser una estesa de vuit-centes cadires xopes amb aigua de l’Estany (els aspersors del Club reguen amb aigua de l’Estany). L’organització del festival va haver de convocar baietes, tovalloles, kleenex, i el que fes falta per eixugar el desastre. Es va arribar a temps. El Batlle d’Aigües, després de tants anys, segueix interrogant sospitosos. Té previst parlar amb un famós cantautor. Es veu que aquest personatge, anys abans, ja s’havia banyat conill a les aigües de l’Estany. I ja se sap que els artistes acostumen a ser gent de vicis i reincidències.

02
Hi ha cotxes que estan predestinats a ser protagonistes. Aquest és el Land Rover del meu germà. A simple vista una bèstia de càrrega, pura ferralla, un trasto per anar amunt i avall. Però va venir l’(a)phònica i va ploure (a casa en dèiem va caure una bona estapantxada) i va deixar l’espai de la Muralla, on s’havia de fer el concert, enfangat de dalt a baix. No sé per què però em va passar pel cap el Land Rover del meu germà. I vaig recordar llavors la idea que havien tingut els d’un festival d’Euskadi (allà plou i allà també hi ha lands rovers que van amunt avall). Vaig pujar amb el Land Rover fins a Miànigues i allà vaig aconseguir unes quantes bales de palla. Vam escampar la palla sobre l’esplanada de la Muralla, que llavors era un rebombori de fang. I el festival es va salvar. Aquell dia el Land Rover va ser el nostre heroi. Al cap de poc, aquella màquina que semblava només pura ferralla, una bèstia de càrrega, un simple trasto, feia tràvelings amb l’equip de l’Albert Serra. S’estava coent Honor de Cavalleria i mesos després aquella pel·lícula començaria a rendir Canes, i França sencera, al cine de l’Albert Serra. Hi ha cotxes predestinats a ser protagonistes.

03
Vaig sentir que un publicista de l’Estrella es va perdre i va anar a rebotre davant l’Estany, en un d’aquells vespres on l’estiu és a punt de sortir de la capsa. Davant dels nassos del publicista el sol es confonia rere el Puig de les Gitanes. I llavors, i només llavors, apareixia un d’aquells instants de celebració de la vida, d’eclosió dels colors, de fascinació per cada segon que va arribant. El publicista va tenir clara la campanya que havia de venir: una nit per encetar, un estiu que es desbordava, llums suaus, la intuïció d’una festa. La inspiració final li va donar els primers acords d’un festival que inaugurava l’estiu a tocar l’Estany, o sigui l’(a)phònica. Algú podrà dir que Banyoles no té mar, i que això fa que la història que s’explica no lligui amb les campanyes de l’Estrella. Per rebatre aquest argument direm que si llancem un barret de dies de sega, de dies de juny, en qualsevol rec de l’Estany és fàcil que el corrent, ni que sigui molt a poc a poc, el vagi duent cap a llevant, o sigui cap a l’Estartit, cap als confins de la sempre sorprenent Costa Brava. Tot lliga és el que sempre diu el que ens ha explicat aquesta història estrambòtica.

04
Ho vaig veure i no vaig gosar explicar-ho a ningú per por que em preguessin per un tarumba. Començava a fer-se fosc i jo caminava arran d’Estany. Anava al concert de l’(a)phònica on tocava un reconegut cantautor. El feien al Club i a mi em faltava ben poc per arribar. Llavors ho vaig veure i ho explico ara que ha passat una mica de temps i que potser algú em creurà. De les aigües de l’Estany vaig veure sortir el cantant, ben conill. Com Adam i Eva tal i com deien a casa meu. Algú li va llançar una tovallola i tot seguit la roba. L'artista va córrer esperitat cap al club. Jo vaig pensar que els medicaments i el xarrup d’orujo m’havien fet mal de veritat. Em vaig asseure a la cadira a tres metres de l’escenari. Va començar el concert i a mi em va semblar que els seus cabells encara eren molls. Durant el concert va dir que estava content perquè el seu equip havia guanyat un partit del mundial. I llavors vaig recordar que l’Eduardo Galeano, l’escriptor uruguaià, deia que durant el mundial penjava una bandera al balcó de casa seva. La passió pel futbol convertia qualsevol celebritat de l’Uruguai en un excèntric. Les meves sospites no anaven tan desencaminades. No obstant, he trigat molts anys en explicar-ho. Per por a que el sonat fos jo.

05
Li agradava colar-se a tot arreu. No era una qüestió de diners sinó que era pel simple afany de posar a prova el seu atreviment. De petit havia crescut amb l’anècdota d’aquell insensat que s’havia plantat davant les portes de Wimbledon vestit de tenista, amb el cabell llarg fixat per una cinta i sis raquetes sota el braç. No era millor comprar una entrada per veure el partit i deixar-se de bestieses? Però a la gent a qui li agrada el risc i l’aventura la lògica el porta pel costat del desafiament i no pas per la renglera de la raó i el seny. Li havien dit que el concert seria al Club Natació i ell va tenir clar la forma en què provaria de colar-se. La idea no tenia massa sentit i fins i tot s’exposava al ridícul més sumari. Però va provar-ho. Es va canviar en una pesquera i va sortir amb un trajo de bany una mica estrafolari comprat en un supermercat dels més rebentats. Va tirar-se a l’aigua just en el moment que la gent avançava cap al Club Natació. Va nedar una mica d’aquella manera fins arribar a la palanca. Durant el trajecte va pensar les excuses que donaria. Estava improvisant sobre la marxa. Però la nit era agradable i l’aigua tenia una temperatura molt suau. Valia la pena tot aquell xou. Valia la pena l’atreviment. Valia la pena provar-ho. Va sortir de l’aigua i caminà en direcció a la grada com aquell nedador que espera un homenatge o una medalla encara que sigui de llautó. Quan algú de l’organització li va preguntar d’on havia sortit es limità a dir que venia de Mallorca. És l’únic que se li va acudir. El final queda una mica obert. Alguns afirmen que el van deixar asseure’s a primera fila i que els músics li van signar autògrafs i altres asseguren que al cap d’uns instants ja estava una altre cop al carrer, moll, una mica tremolós, i fent esforços per recordar on havia deixat la roba.

06
El va veure per primer cop una tarda del mes de juny. En una esplanada de grans superfícies comercials, tarda d’estiu amb el sol caient a plom. El va veure empenyent el carro d’un súper. Tenia pinta de tirat. La seva pinta i el carro em feien pensar en els rodamons que van d’un costat a l’altre arrossegant tot el seu patrimoni. Li va fer molta llàstima perquè aquell rodamon era molt jove. Tant jove com ell ho era llavors. Va pensar en la vida que al rodamon li esperava amb un carro amunt i avall, dormint al carrer, portant aquella roba mig esparracada i suposadament bruta. La compassió el va temptar d’acostar-s’hi i demanar-li si necessitava alguna cosa. Però va dubtar i es va quedar quiet. El noi del carro va desaparèixer lentament per l’altre costat de l’esplanada. Engolit pel sol que petava fort i pels edificis dels grans supermercats. Tota aquella escena tenia un aire una mica d’apocalipsi de butxaca. Va intentar treure’s aquella imatge del cap i se’n va anar a sopar i després va afanyar-se per ser dels primers en arribar al concert d’(a)phònica. Però en el seu cap, de tant en tant, apareixia aquell noi tan jove com ell, aquell noi de futur incert, de vida errant, de suposat patiment. Van apagar-se els llums. Aplaudiments i expectació. El públic intuïa que el concert era a punt de començar. Dalt de l’escenari va aparèixer un músic jove, tan jove com ell, tan jove com el de l’esplanada de les grans superfícies. Escabellat, roba ratada, aspecte desolador. Només li faltava el carro per acabar de ser el noi de l’esplanada. Jugava amb aquell aire de fracàs i de derrota permanent. L’espectador que l’havia vist a l’esplanada i que ara el tornava a reconèixer dalt de l’escenari no podia parar de riure. Què hauria passat si seguint el seu instint compassiu s’hagués acostat a l’artista per oferir-li una mica de caritat?

08
El crític i historiador musical J.M.S investiga des de 2016 un succés de l’(A)phònica. Concretament ha centrat la seva tesi en l’aparició de Micah P.Hinson dalt de l’escenari amb un bastó, una ampolla de suc de fruites i un parell de pomes (que suposem de Torroella). després de més de dues-centes entrevistes de persones de l’entorn del músic. Després de visitar durant mesos els paisatges habituals de Micah P. Hinson, i fins i tot després de contractar una prestigiosa mèdium de la reserva índia dels Apache, JMS ha arribat a una certa idea sobre aquells tres elements. El bastó era per fer bonic, el suc de fruites era per calmar la set i les pomes (que suposem de Torroella) se les havia oblidat el teloner.

10
Com a regidor d’escenari estava acostumat a satisfer les manies dels artistes. Ja se sap que per tractar amb la gent de la faràndula cal molta paciència i molta pell morta. El cas és que aquella nit, i després del concert d’un reconegut cantautor, li van demanar si podia fer de taxista d’aquella vella glòria. S’hi va oferir i en el trajecte cap a l’hotel no es van dir gaire cosa. L’artista estava trinxat per l’esforç i al regidor d’escenari tampoc se li va acudir cap frase genial. Van arribar davant l’edifici de l’hotel i el reconegut cantautor li demanà que l’ajudés amb les maletes. El regidor carregà la maleta de l’artista, que era tan vella que per no tenir no tenia ni rodes, i tots dos van avançar en silenci per la penombra del caminal que duia fins la porta de l’hotel. Un cop a dintre van tenir un diàleg breu amb un conserge que es limità a preguntar-los si compartien habitació. El regidor va haver de respondre, i mig quequejant perquè l’incomodava la insinuació, va dir que ell només era el que duia la maleta. Però la cosa no va acabar aquí. El reconegut cantautor li tornà a demanar que l’acompanyés fins al pis de dalt amb l’argument que a ell no li quedaven forces materials ni espirituals. Va dir això: ni materials ni espirituals. El regidor d’escenari no va tenir més remei que accedir. Es veu que un cop a dintre l’ascensor a l’artista se li tancaven els ulls. Semblava que en qualsevol instant s’anés a desmaiar. Arribaren a la planta en qüestió i el regidor, que tampoc és que tingués massa delit, carretejà la maleta com va poder fins la porta de la dos-cents quaranta. Llavors l’artista, amb una veu ronca d’aquelles que sembla que vinguin d’un altre temps, va demanar que el regidor obrís la porta. Assenyalà cap a la butxaca de la seva negra, i suada, camisa, d’on treia el cap una targeta d’aquelles que als hotels fan de clau. L’artista tenia el cap recolzat a la paret i els ulls completament tancats, però encara va tenir esperit per demanar: «guia’m cap al llit, si us plau». El regidor se sentí encara més incòmode i es preparà per alguna demanda estranya enmig d’aquella nit estrambòtica. La llum escassa retallava les seves passes. La maleta va ser estintolada als peus del llit. El reconegut cantautor va fer llavors un somriure d’aquells que un desconfiat interpretaria de la pitjor manera. El regidor d’escenari volia tocar el dos perquè els seus temors el portaven cap a interpretacions una mica delirants. L’artista, llavors, va fer una altra demanda de les seves. «Obre, si us plau, el llum de la tauleta». El regidor va accedir-hi i mentalment es preparà per l’última de les demandes. De reüll controlava la porta de sortida. Llavors s’activà la llum de la tauleta, d’un blanc quasi beatífic. Llavors el reconegut cantautor amb tot el seu volum corporal tancà els ulls, somrigué angèlicament i es desplomà sobre el llit. Al cap de dècimes de segon ja roncava amb ganes. El regidor d’escenari reculà molt a poc a poc en direcció a la porta de sortida.

11
A començaments de l’estiu la van llogar per despatxar pa en una fleca de Banyoles. No gaire res de l’altre món però suficient com per fer algun calé per pagar-se la carrera. Va ser començar cap a finals de juny i veure com la gent de Banyoles semblava boja. Compraven llonguets, panets, trenes i barres de pa com si Noè hagués d’anunciar el Diluvi Universal. I els que compraven no eren gent gran dels que se’ls podia pressuposar haver passat la guerra. Ella no entenia res. Es pensava que aquella gent de Banyoles tenia algun problema seriós amb el pa. Com a estudiant de psicologia clínica, i mentre despatxava, anava elaborant un seguit de teories. Com passa sempre, la solució a l’enigma acostuma a ser una mica més rústica del que les nostres ments complicades imaginen. El pa s’acabava perquè venia l’(a)phònica. I ja se sap que els festivals i l’abans i després dels festivals desperten aquella gana mig caníbal i mig apocalíptica que només el pa és capaç de calmar.

(El Punt Avui, 2011: “Dissabte a la nit era impossible trobar ni un sol entrepà als bars i restaurants de Banyoles: el pa es va exhaurir, símptoma inequívoc de l'èxit de públic d'aquest festival “petit i humà”, on la gent es mou preferentment a peu o en bicicleta entre concert i concert, perquè les distàncies no són grans i els horaris ho permeten.”)

13
Una cantautora noruega va posar a prova, expressament o no, el mite que els llatins tenen una prodigiosa capacitat d’improvisació. A la noruega la van llogar per una actuació de l’(a)phònica. Va arribar a Banyoles el que se sol dir amb una mà a cada butxaca. Els de l’avió, aquesta és la versió oficial, li havien extraviat els instruments i la roba. Si això passa a l’inrevés, amb una banda de Camós o una solista de Medinyà presentant-se sense guitarres i sense indumentària a un festival d’Oslo, s’hauria parat el món tres o quatre dies fins que s’hagués pres alguna cosa força planificada. Però aquí som d’una altra manera. I en ben poc temps es van visitar unes quantes botigues perquè la noia en qüestió trobés la roba necessària i pel que fa als instruments musicals no se sap d’on van sortir. Però el cas és que van acabar sortint.

14
Ja ho diu Love Lesbian a «me amo» que el nostre propi naixement és una qüestió d’atzar, o de sort, o d’una barreja de les dues coses. Per què deia tot això? El cas és que un dia tornava a classe conduint i escoltant la ràdio. Sonava música i qui presentava va parlar d’un concurs i que qui el guanyés rebria unes entrades de l’(a)phònica. Parlava aquell hipnotitzador d’en Puig que actua al Delicatessen. I va oferir un parell d’entrades per veure el comandant Sisa. El rei de la hipnosi va bufar la pregunta sobre l’aire tendre de la nit. I ella sabia la resposta, i es va posar nerviosa. I el seu neguit no va venir tant pel premi en si com en el fet que ja tenia clar a qui convidaria si guanyava. Va aturar el cotxe, li tremolava tot, i va marcar com va poder el número de la ràdio. Va parlar amb algú de l’emissora i aquest algú la va posar amb l’hipnotitzador. Sabia la resposta, les dues entrades eren per ella. Tot el món tremolava davant seu en aquell principi de nit. Tot seguit va agafar aire per fer la segona trucada, la més difícil, per trucar el professor que li havia acabat de donar la classe. El temps es va dilatar. El temps es va fondre. En Sisa tocava al cap de poc i els dos convidats s’asseien junts. I d’això han passat una mica de dies. I en el mentrestant d’aquella nit d’(a)phònica i la resta del temps, hi ha hagut el regal de tres fills.

15
Hi va haver un any que a algú se li va acudir una perillosa idea. Tornar a barrejar músics amb cuiners. Els músics han d’estar pel que han d’estar. I els cuiners s’han d’estar a la cuina. Barrejats surten coses estrafolàries com els postres de músic, o aquell cuiner catxes de TV3 que cada cop que tira pebre al pollastre diu «una mica de rock and roll». Vaja, per no provar mai més el pollastre, per avorrir la pebre, o per pensar que el rock and roll hauria d’estar prohibit. Total que l’(a)phònica va decidir, sense demanar consell a ningú, barrejar cuiners i músics. Els músics decidien un plat i els cuiners s’havien d’inspirar. Fins aquí tot bé. Què va passar? Un músic es va distreure i no va entendre la pregunta que se li feia. I com passa amb els músics va respondre el primer que li va sortir de la partitura. Va dir olives. I un cuiner venjatiu. Perquè sempre hi ha cuiners amb mala llet. Va decidir oferir-li en aquell músic distret un plat d’olives gegants. Aquelles olives que semblen melons. Aquelles olives que són tan grosses com el cap de l’home elefant. Aquelles olives que només poden sortir d’una olivera molt a tocar de Txernòbil o molt a tocar del reactor nuclear d’Ascó o Vandellòs. Set o vuit anys després, l’artista segueix davant del plat d’olives gegants. De moment ja ha redactat les seves últimes voluntats.

16
Els de les idees, que sempre barrinen i acostumen a tenir dècimes de febre, van pensar en les pastilles Juanola a l’hora de dibuixar el cartell d’(a)phònica. Per què? Perquè a la gent de la veu els fa basarda l’afonia i perquè la Casa Juanola treballa per combatre aquesta plaga. I perquè les pastilles tenen un no sé què de notes musicals, una mica capricioses, i perquè quan sacseges la mítica capsa de pastilles Juanola sempre et revé un ritme de percussió, sensual i primigeni, que ens recorda a les maraques. Total que el de les idees van fer el cartell inspirant-se amb les mítiques pastilles de la Casa Juanola. I en veure el resultat, Pastilles Juanola van celebrar l’invent i van apuntar-se a fer-se patrocinadors d’aquell festival. Sembla un conte rodó. Però a vegades es dóna la circumstància que els contes rodons existeixen. Bé, en el cas de Juanola estaríem parlant d’un conte perfectament romboidal.

18
La gent que dissenya és, de natural, perillosa. Acostumen a ser persones que elaboren associacions estranyes i una mica forçades. Als dissenyadors de les campanyes d’(a)phònica els va agafar un any per pensar en un lloro. Un animal, per altra banda, que també acostuma a parlar d’una manera estranya i una mica forçada. Van pensar, els dissenyadors, en un lloro que no només parlés sinó que també ballés. Aquesta idea bèstia els va dur fins a un lloc tan silvestre com Wallapop. Aquella casa on pots vendre la rentadora de la iaia i comprar, tot seguit, una ungla que diuen que va ser de l’Elvis Presley. Total que els dissenyadors van comprar un animatrònic. Aquell lloro tecnològic permetia llançar missatges a través d’un comandament a distància. La roda de premsa del festival, el lloro sabotejador, instigat pels dissenyadors, no parava de cridar «Visca l’(A)phònica». Diuen que durant el festival es va fer amic i va entaular llargues converses amb els músics. Cosa que tampoc ens estranya gaire venint de gent estranya com els músics.